UN “XIC”DE DECEPCIÓ

Fa dos setmanes que no publico res al blog, la veritat és que tampoc he tingut gairebé res a comentar. Tan sols que per segona setmana consecutiva no he quedat amb el meu mentorat. El fet és que, no sé realment quina informació han rebut els rossinyolets respecte a aquest projecte, però estic una mica decepcionada amb la falta d’implicació/compromís/ganes del meu mentorat.

Potser em sento així perquè estic una mica estressada amb la feina que tinc de la Uni, el poc temps lliure que tinc i rematant amb el fet que de moment només he quedat una vegada amb el Rossinyolet.  La veritat és que justament ara que hi ha tants de treballs a la universitat i la feina em costa organitzar-me el temps, però busco quedar amb el meu mentorat.  L’horari en el que puc dedicar-li més temps és el cap de setmana, sempre li pregunto si li va bé o si prefereix un altre dia/hora. Sempre li ha semblat bé el que li he proposat però després...

El cap de setmana anterior no va voler quedar degut a la pluja, tot i que el pla que li vaig dir de fer era anar a la bolera o al cine. Em va avisar una hora abans de l’hora de quedada que no volia quedar. Ell em va dir: demà puc quedar.  Però jo no podia.  El fet es que m’he d’organitzar el temps i em sabia greu però no podia quedar.

Al llarg de la setmana hem parlat i havíem quedat dissabte al matí,  tenia pensat anar a esmorzar i fer un volt per el passeig que hi havia fira de nadal i espectacles varis, en especial  un de màgia. El fet es que no es va presentar. Després es va excusar, però jo vaig estar mitja hora esperant-lo amb l’esperança de que aparegués. Davant d’això jo em vaig indignar una mica. Realment esta valorant el projecte? O li dona una miqueta igual?

Potser no hauria de ser tan critica al respecte, però tal qual em sento ho vull expressar. Em menjo molt el cap en activitats a fer i que li pugin agradar i després quan arriba el dia, RES!

Tot i així ahir li vaig  escriure per privat del Facebook, una mica potser “seriosa “ i ho vàrem aclarir. Crec que s’ha assabentat dels lletjos que m’ha fet i m’ha dit que no tornarà a fallar i que vol recuperar els dos dies que no em quedat.

Si ell ja era prou vergonyós, potser ara li farà més vergonya el dia que quedem, crec que es sent una mica malament.

Potser posant-me en el seu lloc, esta en una edat d’adolescència, en la que té quasi 18 anys, és una edat en la que ell ja té molta independència, que pot quedar amb els seus col·legues quan vol i fa el que li va de gust. Alhora potser el fet de que quedem els findes li treu temps per passar amb els seus amics o fer les seves coses. Vull parlar amb ell sobre el tema, debatre i que m’expressi els seus pensaments, perquè vull que sigui conscient que aquest projecte el pot enriquir molt i que valori el temps que podem compartir junts.

El pròxim dia que quedem serà com començar de nou, i ja tinc ganes que agafi confiança amb mi, perquè sinó es una situació una mica incòmode per tots dos. Aviam que tal segueix la cosa… de moment, encara no he pogut gaudir gaire de l’experiència del projecte rossinyol…

Fins a la pròxima!!!!

Aquest blog no sé si el llegeix algú, en cas que si, si voleu deixar algun comentari per recomanar-me alguna cosa o donar el vostre punt de vista, ho agrairia molt.

Per cert, quin palicazo que tinc, no? Amb la tontería aquí explico la biblia i més! xD

Att: Cristina

Primera trobada

   PRIMERES SENSACIONS

Dijous vaig conèixer al meu mentorat, en Said.  La trobada inicial no la vàrem poder realitzar el dia de reunió de tots els mentors i mentorats, així que dijous vaig anar a l’institut d’en Said per poder conèixe’l.  La veritat es que no estava gens nerviosa,  però en comentar-me la Begonya, encarregada de portar a terme el projecte rossinyol a Sant Feliu de Guíxols, que venia la TV a gravar la primera trobada, va fer que tingues inseguretats. Les primeres sensacions al veure a en Said varen ser positives, tot i que ell estava molt tallat, ni tan sols s’atrevia a  mirar-me a la cara, vàrem parlar una mica i se li escapava petites rialles en alguns moments. Va ser una trobada una mica freda, ja que teníem a la TV mirant que fèiem i parlàvem. Vàrem decidir intercanviar telèfons i Facebooks i ja ens posaríem en contacte.

Divendres, vaig parlar amb en Said via facebook , i vàrem quedar dissabte.  Jo anava molt predisposada a trencar el gel i a que comences a agafar confiança amb mi. Es per això que vaig creure convenient anar a prendre un refresc per establir un primer contacte . Vàrem començar a parlar sobre la nostra família, les nostres aficions, els estudis, i ell em va explicar aspectes del seu país. Al principi, no es va fer gaire amena la trobada, ja que ell em parlava molt poc i jo era la única que estava cotorrejant i preguntant, portàvem poc més de mitja hora.  Jo ja li havia parlat de tot, i ell no em volia preguntar res.  Davant la situació, vaig decidir que féssim alguna activitat d’oci, i vàrem jugar al billar, que per cert se’m dona fatal. Era una bona oportunitat per a que ell agafes confiança i s’ho passes bé. Davant la meva poca destresa  va decidir ajudar-me i indicar-me les boles que podia tirar. Vaig pensar :“ Cris, genial, així el faràs estar més segur de si mateix davant teu“. La veritat es que crec que s’ho va passar bastant bé i vàrem riure bastant.

Tot i que ell encara esta una mica vergonyós amb mi, crec que es va deixar endur bastant bé i em va explicar bastant aspectes importants per ell.

Amb ganes de una nova trobada, aviam si dissabte li bé de gust fer una sortida en bici i li preparo un pícnic amb una super truita de patates :P , que em va dir que li agradava el menjar d’Espanya.

Fins a la pròxima publicació.

 Petonets.